Cartografías de la urbanización concentrada: análisis de iniciativas globales, regionales y nacionales en América Latina

Abstract

Des de començament del segle XXI, governs, organitzacions internacionals i acadèmia van generar iniciatives per gestionar i governar les ciutats, en resposta a acords globals i partint de la narrativa de “l’era urbana” punt d’inflexió en què la humanitat és predominantment urbana. Moltes insisteixen a definir com a “urbans” països i regions en funció de llindars de concentració de persones i per tipus d’assentaments. Considerem aquestes aproximacions reductives, ja que juntament amb altres autors entenem allò urbà i la urbanització no com a objectes empírics sinó categories teòriques per comprendre processos històrics de concentració i extensió amb dimensions sòcio-espacials, variables i dinàmiques. Aquest article critica el model de transició lineal que segueixen aquestes iniciatives i qüestionem la seva capacitat per mesurar, mapejar i governar les transformacions generades per la urbanització. Per això recollim indicadors qualitatius i quantitatius multisectorials de 9 iniciatives sobre l’exercici i la caracterització espacial de diverses ciutats i desenvolupem una Matriu d’indicadors inèdita. Presentem el cas paradigmàtic de Cartagena de Índies, Colòmbia, on comparem el mesurament i les cartografies de la urbanització concentrada. Les nostres troballes se circumscriuen a aquesta ciutat, però l'anàlisi d'altres urbs llatinoamericanes va evidenciar problemes recurrents: variabilitat d'escales; comparabilitat de mètriques i cartografies; desconnexió entre evidències, models d’interpretació i prescripcions; biaix empíric en caracteritzar la urbanització; i dificultats per a la governança. Argumentem, amb evidències del sud global, que en imposar narratives i mètodes del nord global sense reflexió crítica aquestes iniciatives no tenen marcs adequats per intervenir les constants agitacions i entrellaçaments produïdes per la urbanització contemporània. Since the beginning of the XXI century, governments, international organizations, and academia have developed initiatives to intervene and govern cities, responding to global agreements and following the “urban era” narrative -a tipping point when humanity became predominantly urban-. Many initiatives insist on defining countries and regions as “urban” given their population concentration thresholds and by type of settlement. We consider such approximation reductive because, in line with other authors, we understand urban and urbanization not as empirical objects but theoretical categories to understand historical processes of concentration and extension with variable and dynamic socio-spatial dimensions. This article criticizes the linear transition model followed by these initiatives and questions their capacity to measure, map and govern the transformation produced by urbanization. To this end, we collected qualitative and quantitative multi-sector indicators from 9 initiatives on performance and spatial characterization of several cities and developed an unpublished Comparative Matrix of those indicators. We present the paradigmatic case of Cartagena de Indias, Colombia, where we compare the initiatives, measurements, and cartographies for concentrated urbanization. Our findings are limited to that city, but by analyzing the other Latin American cities revealed recurrent problems: variability of scale; interpretation and comparability of metrics and cartographies; disconnection between evidence, interpretation models and prescriptions; empirical bias when characterizing urbanization; and difficulties for governance. With evidence from the Global South, we question the way narratives and methods form the Global North are imposed without critical reflection, these initiatives lack adequate frameworks for intervening the constant agitations and entanglements produce by contemporary urbanization. En lo que va del siglo XXI, gobiernos, organizaciones internacionales y academia generaron iniciativas para gestionar y gobernar las ciudades, en respuesta a acuerdos globales y partiendo de la narrativa de la “era urbana” -punto de inflexión en que la humanidad es predominantemente urbana-. Muchas insisten en definir como “urbanos” países y regiones en función de umbrales de concentración de personas y por tipos de asentamientos. Consideramos tales aproximaciones reductivas, pues junto con otros autores entendemos lo urbano y la urbanización no como objetos empíricos sino categorías teóricas para comprender procesos históricos de concentración y extensión con dimensiones socioespaciales, variables y dinámicas. Este articulo critica el modelo de transición lineal que siguen estas iniciativas y cuestionamos su capacidad para medir, mapear y gobernar las trasformaciones generadas por la urbanización. Para ello recolectamos indicadores cualitativos y cuantitativos multisectoriales de 9 iniciativas sobre el desempeño y caracterización espacial de varias ciudades y desarrollamos una Matriz de Indicadores inédita. Presentamos el caso paradigmático de Cartagena de Indias, Colombia, donde comparamos la medición y cartografías de la urbanización concentrada. Nuestros hallazgos se circunscriben a esa ciudad, pero el análisis de otras urbes latinoamericanas evidenció problemas recurrentes: variabilidad de escalas; comparabilidad de métricas y cartografías; desconexión entre evidencias, modelos de interpretación y prescripciones; sesgo empírico al caracterizar la urbanización; y dificultades para la gobernanza. Argumentamos, con evidencias del sur global, que al imponer narrativas y métodos del norte global sin reflexión crítica estas iniciativas carecen de marcos adecuados para intervenir las constantes agitaciones y entrelazamientos producidas por la urbanización contemporánea.